EL PIRATA GENERÓS
Fa molts anys ,al país de Tresorlàndia, vivia un pirata d'uns cinquanta anys. Era un bon home i anava amb la seua tripulació a la recerca de tresors. S'anomenava Robert. Robert portava un pegat a l'ull i tenia una pota de fusta. Ah ! quasi se m'oblida Robert també tenia un lloro xerrador que s'anomenava Bocasses, ells dos eren inseparables.
El pirata ja estava fart perquè sempre arribava a les illes, darrere del malvat pirata ,Andreu , i es quedava sense res. Però ell no es cansava mai de navegar i navegar pels mars de Tresolàndia. Ja havia visitat totes les illes, menys una, l'illa dels Llops. S' havia corregut la veu que a l’illa dels Llops havia un volcà que totes les nits de lluna plena es posava en erupció. I que dins d' eixe volcà,es trobava un tresor grandiós. En assabentar-se Robert d'allò,va anar tan ràpid com va poder a dir-ho a la seua tripulació . Els demés pirates entusiasmats van acceptar d’anar a la recerca del tresor. A l’endemà pel matí , tots afaenats prepararen el seu vaixell”La Dorada”, i salparen cap a l’illa dels Llops.
Tardaren una setmana a divisar l’illa,li pegaren la volta i en una cala,d'aigües tranquil·les,i cristallines, van atracar, per anar en busca de l'aventura el . Passaren per una tempesta ,i allí es van decidir separar-se i endinsar -se en l’illa . El grup de Robert pujà dalt d’una muntanya i allí amb el llargavistes va localitzar el volcà. El pirata va cridar als demés companys,per ajuntar forces .Va fer les senyals de fum amb les que es comunicava i ràpidament es retrobaren.
Però l’illa no tenia debades eixe nom,en arribar a la muntanya del volcà tots van veure una manada de llops amb els ullals molt afilats i un nas llarg i d' olfacte finíssim , que vigilaven l’entrada. Bocasses,com que era un animal i molt xerrador podia comunicar-se amb els llops.
-Que vos passa? Què feu ?. Va preguntar Bocasses.
-Som els guardians,que protegim aquest volcà ple de joies i riquesses ,dels que volen furtar el tresor. Van dir els llops. Perquè hi ha una llegenda que diu: L’home que siga generós i arribe aquesta illa,vorà que el volcà s’obri i el tresor serà seu. deien els llops a Robert.
Però Andreu també s’havia adonat de la noticia d’aquell tresor i va anar el més de pressa que va poder amb la seua tripulació a l’illa dels Llops.
Quan Robert va veure que el vaixell d’Andreu es dirigia cap a l ’illa .Va dir a tota la tripulació que tornaren al vaixell.(Pues Robert sabia que creuar-se amb Andreu suposava un enfrontament,i ell no pretenia tal cosa).
Robert era una persona generosa i com a tal també bona i no li agradava aconseguir les coses per la força preferia raonar i arribar a un acord ,abans que enfrontar-se amb les armes.
Però com Andreu no era del mateix pensar ,volia aconseguir el tresor per damunt de tot . Robert va preferir que se'l emportara Andreu abans de exposar els seus homes al perill.
Els llops que eren molt llestos van descobrir el bon cor de Robert i li digueren:
Et mereixes entrar al volcà.
El volcà es va obrir i Robert i els seus amics van agafar el tresor .I com venim dient ,que era molt generós,va repartir junt amb els seus amics,una gran part del tresor entre els habitants del poble que es trobava en aquesta illa.
Se'n tornaren cap a casa i es de segur que els habitants d'aquell poble mai no s’oblidaran de Robert i els seus amics i estaran per sempre agraïts.
El pirata ja estava fart perquè sempre arribava a les illes, darrere del malvat pirata ,Andreu , i es quedava sense res. Però ell no es cansava mai de navegar i navegar pels mars de Tresolàndia. Ja havia visitat totes les illes, menys una, l'illa dels Llops. S' havia corregut la veu que a l’illa dels Llops havia un volcà que totes les nits de lluna plena es posava en erupció. I que dins d' eixe volcà,es trobava un tresor grandiós. En assabentar-se Robert d'allò,va anar tan ràpid com va poder a dir-ho a la seua tripulació . Els demés pirates entusiasmats van acceptar d’anar a la recerca del tresor. A l’endemà pel matí , tots afaenats prepararen el seu vaixell”La Dorada”, i salparen cap a l’illa dels Llops.
Tardaren una setmana a divisar l’illa,li pegaren la volta i en una cala,d'aigües tranquil·les,i cristallines, van atracar, per anar en busca de l'aventura el . Passaren per una tempesta ,i allí es van decidir separar-se i endinsar -se en l’illa . El grup de Robert pujà dalt d’una muntanya i allí amb el llargavistes va localitzar el volcà. El pirata va cridar als demés companys,per ajuntar forces .Va fer les senyals de fum amb les que es comunicava i ràpidament es retrobaren.
Però l’illa no tenia debades eixe nom,en arribar a la muntanya del volcà tots van veure una manada de llops amb els ullals molt afilats i un nas llarg i d' olfacte finíssim , que vigilaven l’entrada. Bocasses,com que era un animal i molt xerrador podia comunicar-se amb els llops.
-Que vos passa? Què feu ?. Va preguntar Bocasses.
-Som els guardians,que protegim aquest volcà ple de joies i riquesses ,dels que volen furtar el tresor. Van dir els llops. Perquè hi ha una llegenda que diu: L’home que siga generós i arribe aquesta illa,vorà que el volcà s’obri i el tresor serà seu. deien els llops a Robert.
Però Andreu també s’havia adonat de la noticia d’aquell tresor i va anar el més de pressa que va poder amb la seua tripulació a l’illa dels Llops.
Quan Robert va veure que el vaixell d’Andreu es dirigia cap a l ’illa .Va dir a tota la tripulació que tornaren al vaixell.(Pues Robert sabia que creuar-se amb Andreu suposava un enfrontament,i ell no pretenia tal cosa).
Robert era una persona generosa i com a tal també bona i no li agradava aconseguir les coses per la força preferia raonar i arribar a un acord ,abans que enfrontar-se amb les armes.
Però com Andreu no era del mateix pensar ,volia aconseguir el tresor per damunt de tot . Robert va preferir que se'l emportara Andreu abans de exposar els seus homes al perill.
Els llops que eren molt llestos van descobrir el bon cor de Robert i li digueren:
Et mereixes entrar al volcà.
El volcà es va obrir i Robert i els seus amics van agafar el tresor .I com venim dient ,que era molt generós,va repartir junt amb els seus amics,una gran part del tresor entre els habitants del poble que es trobava en aquesta illa.
Se'n tornaren cap a casa i es de segur que els habitants d'aquell poble mai no s’oblidaran de Robert i els seus amics i estaran per sempre agraïts.
CONTE CONTAT , CONTE ACABAT.
ALAU MILLET
4º PRIMÀRIA
EL DRAC
Fa Molt anys, una xiqueta que es deia Maria, estava comprant en una tenda del seu poble.
Quan va eixir, va veure en un balcó un pardalet que li va cridar l’atenció. Era de color lila i tenia una cua molt llarga. La xiqueta s’hi va apropar; el pardalet semblava tindre por, però al mateix temps, cridava com si volguera atraure la seua atenció. El pardalet volia que Maria el seguira. Ella ho va fer i van arribar a una cova fosca. El pardalet hi va entrar. Maria ho va fer també. Quan els seus ulls es van habituar a la poca llum, va veure que el sostre estava ple de ratpenats. El pardalet lila estava parat a la vora d’un gran niu. Maria s’hi va apropar. Dins hi havia tres ouets menudets i un ou enorme com un meló. La xiqueta es va quedar molt sorpresa de veure el tamany de l’ou gran.
Però s’estava fent tard i calia tornar a casa. Li va prometre que demà tornaria.
Només eixir de l’escola, va agafar el berenar i va anar corrents a la cova. En arribar va saludar a Katie que era com havia pensat cridar al pardalet que en realitat era una futura mamà. Es va apropar al niu perquè sentia uns sorollets; no s’ho podia creure... tres pardalets multicolors allargaven el coll per a demanar menjar i al costat... un bebé drac molt simpàtic.
Van passar uns dies i la mare Katie no tenia prou ales per a trobar menjar per a tots. El drac plorava de fam. Maria va pensar que calia fer alguna cosa. A més a més, al niu, el drac ocupava quasi tot l’espai i els pobres pardalets no podien ni moure’s. Va decidir començar a portar menjar de sa casa i fer-li un altre niu, més gran, al costat.
Anaven passant els dies, els pardalets ja movien les ales. El drac, però, tenia unes ales menudetes que de moment no servien per a res. Katie, els seus fillets, el drac i Maria formaven una família.
- Drac, caldrà posar-te un nom!
En eixe moment, el drac va obrir la seua boca i va emetre un soroll paregut a “droc” o “drac” i mirant a Maria amb els seus ulls vius.
- Està bé, Draqui, eixe serà el teu nom!
Va passar un any, Katie i els seus fillets volaven molt alt en el cel. Des de baix, Draqui els mirava amb un poc de tristesa. Maria ho va notar...
- Caldrà que aprengues a volar!
Ho va parlar amb katie i els seus fillets i esta va acceptar ajudar. Draqui ja mesurava prop de dos metres, tenia unes ales enormes i de vegades, quan tenia por, tirava fum pel nas. Era preciós.
Uns dies després, i després de molts intents, Draqui ja feia salts de pocs metres, però l’aterratge era desastrós. Katie i els seus fills, no perdien la paciència. Però un dia, i sense saber com, el drac va alçar el vol i va aguantar més de dues hores. Des del cel, tot era menudet i bonic. Les muntanyes, els rius, la mar, els núvols, tot era fantàstic. Quan va aterrar, ara ho va fer amb suavitat, seguint els consells de katie que sempre l’acompanyava.
Passat un mes, Maria que era molt valenta, li va dir a Draqui a l’orella:
- Vull volar amb tu.
El cap de setmana següent, feia molt bon temps. Van eixir tots de la cova cap a un descampat. Maria tremolava d’emoció. Va tancar els ulls i va pujar al llom de Draqui. Es va agarrar molt fort i...
- Que por Draquiiiiiiiiiiii!
El drac va moure les ales i en un no-res, ja estava volant al costat dels seus amics, Katie i els seus fillets.
- Que guai! Va cridar Maria.
Però la felicitat no dura sempre.
Un dia, volant molt lluny de casa, van vore el cràter d’un volcà. Dins hi havia molts arbres. Draqui s’hi va apropar i van vore una cosa espectacular: una família sencera de dracs despegava de terra i es dirigia cap a ells.
- Draqui, mira allà baix, crec que hem trobat a la teua família!
Però els dracs del cràter venien per a espantar als intrusos... i ja llançaven flamarades per la boca. Draqui va entendre la situació i van començar a fugir. Per sort els atacants van reconèixer que es tractava d’un drac com ells i aleshores el van convidar a baixar. Una vegada dins del cràter, la seua mare el va reconèixer i el va abraçar tendrament. Maria plorava d’emoció.
- Katie, haurem de tornar a casa sense aquest drac, ara ja té amb qui viure. És lògic que es quede ací. Ací està la seua llar. Adéu!
Però Draqui no anava a deixar sola a Maria i al seus amics. Va baixar el cap per a que la xiqueta pujara al seu llom. Quan ho va fer, va veure una caixeta de fusta encaixada entre les escates del coll del drac. La va agarrar. En ella i posava “Maria”. La va obrir i dintre hi havia una pedra transparent com el vidre. En ella es podia vore a Draqui tal com estava ara. També hi havia una trosset de banya de drac, amb foradets, com si fora una flauta. Al costat un paperet amb una inscripció que deia: per a que em pugues veure sempre que vullgues, la pedra. Per a que em pugues cridar sempre que ho necessites, la banya.
El viatge de tornada cap a casa es va fer molt curt. Dintre de la cova, tots els nostres amics es van abraçar llargament. Tenien tristesa perquè anaven a separar-se, però eren feliços perquè sabien que mai s’oblidarien uns dels altres i que sempre serien uns amics molt especial.
I conte contat, conte acabat, espere que us haja agradat.
3º PRIMÀRIA GRUP A
UNA XICOTETA CIUTAT
Fa milers i milers d’anys, existia un bosc encantat on podies trobar milions i milions de personatges fantàstics coneguts amb el nom de donyets.
Eren uns éssers molt diminuts que passaven el dia pel bosc. Als més menuts els agradava divertir-se jugant, corrent i cridant pel bosc. Allí eren molt feliços.
Eren uns éssers molt diminuts que passaven el dia pel bosc. Als més menuts els agradava divertir-se jugant, corrent i cridant pel bosc. Allí eren molt feliços.
El bosc tenia una cova molt gran amagada darrere d’unes plantes altíssimes que quasi no deixaven entrar la llum del sol. Dins de la cova es trobava una xicoteta ciutat on els donyets havien fet les seues cases diminutes.
La ciutat dels donyets era governada per un rei i una reina. Al rei li deien David i a la reina, Clara. Eren molt volguts per tots els donyets perquè es preocupaven per la ciutat i la seguretat de tots els habitants.
Un dia, van rebre la visita d’uns homes i tots els donyets molt asustats es van amagar. Van sentir com parlaven de manera molt seriosa d’ una gran fàbrica. Quan se’n van anar els donyets es van reunir i van descobrir que eixos homes eren uns constructors que volien destruir la xicoteta ciutat i en el seu lloc construir una fábrica.
El rei David, la Reina Clara i tots els donyets estaven desesperats i molt tristos. Havien de buscar una solució rápidament, no podien permetre el que anava a passar. Així que, van eixir al bosc a buscar ajuda i per sort, es van tobar amb una jove que passejava tranquil•lament mentre recollia pomes. Tots la van fer parar i la reina li va preguntar:
- Hola , com et diuen?
La jove es va quedar sense paraules en vore aquells éssers tan diminuts que tenia devant seu.
El rei, veient la cara que posava la xica, li digué que no s’asustara.
La jove els va contestar:
- Jo sóc Paula. I vosaltres, sou donyets?
- Sí – va respondre la reina. Jo sóc la reina Clara , ell és el rei David i tots som els donyets que vivim en aquest bosc.
- Jo visc en Tirolandia , una ciutat prop d’aquest bosc i he vingut a passejar i agafar alguns fruits. I vosaltres, cap on anaveu?
- Anavem a buscar ajuda perquè tenim un greu problema que hem de solucionar el més prompte possible.
Els reis van contar a Paula tot el que havien descobert i, la xica va decidir ajudar-los.
Van dur a Paula a la xicoteta ciutat per ensenyar-se-la i allí van pensar un pla.
El pla era el d’ esperar que una nit tots els constructors se n´hagueren anat a dormir i entre tots llevar i trencar totes les màquines que havien deixat. I així va ser, una nit quan ja tot estava en silenci , tots els donyets van eixir fora i amb tota la seua força i per supost, la gran ajuda de Paula van aconseguir espentar totes aquelles màquines i salvar la seua xicoteta ciutat.
ANGELA ENGUIX
4º PRIMÀRIA GRUP B
